sábado, 11 de febrero de 2012

¿Qué es un NESE?

NESE (por sus siglas en catalán: Necessitats Educatives de Suport Específic) es todo aquel alumno que, teniendo unas capacidades cognitivas/intelectuales medias, presenta dificultades en alguna materia (o varias) por uno o varios condicionantes (dislexia, trastorno de aprendizaje, historia personal, trastorno emocional...). Sé que a los pedagogos no les va a gustar esta definición, pero las cosas son así. No hay más. Si no les gusta, lo que tienen que hacer es su trabajo, que en algunos casos no vendría mal.

¿Por qué hablo hoy de los NESE? Pues porque corrigiendo redacciones estoy viendo que, según sus parámetros, todos mis alumnos lo serían. Hoy en día confundimos la falta de esfuerzo por aprender ortografía con una dislexia, una separación conyugal con un trastorno emocional, y que un niño no tenga una "average intelligence" (lo pongo en inglés, que es menos ofensivo) con un trastorno de aprendizaje. Si todos los niños de padres separados tuvieran un trastorno emocional severo, no ganaríamos para psicólogos -otro día hablaré de esta subespecie, que va de la mano de los pedagogos-. Hay demasiado cuento y demasiado niño consentido al que nunca que han dicho un NO bien rotundo.

Antes de que me lluevan las críticas, me quiero curar en salud diciendo que seguramente son muchos los profesionales que desarrollan con ortodoxia su labor dentro del ámbito de la pedagogía, y me consta que es así, porque conozco algunos; pero, a mi ver, la mayoría de pedagogos no saben muy bien cuál es su función. Yo soy profesora de educación secundaria, por la especialidad de Lengua Castellana y Literatura. Soy docente especializada en mi materia, no en los diferentes tipos de inteligencia, maneras, trastornos, etc. Y aún así, yo, como cualquier compañero, acabamos siendo expertos en toda clase de lides didácticas. No quiero, pues, confundir la pedagogía con la didáctica, porque de la primera sobra, y de la segunda, falta, y mucho.

A lo largo de mi corta experiencia profesional, he tenido a tres PT en clase. Ninguna de ellas era pedagoga de formación, y creo que precisamente por eso todas ellas llevaron/llevan a cabo una labor inmaculada para con los alumnos. Ha sido y sigue siendo un placer coordinarme con ellas, puesto que sí que tanto yo como los alumnos vemos el producto de su trabajo: clases específicas con los alumnos, atenciones especiales, creación de materiales individualizados...  Dos de ellas son maestras de lenguas extranjeras (francés e inglés), maestras de formación de antes, de esas a las que da gusto escuchar y a las que da gusto ver cómo trabajan con los alumnos, porque de ellas sí que aprendo, de ellas sí que adquiero nuevas habilidades. La otra PT con la que he trabajado es, de formación, profesora de Lengua Catalana, pero que conoce sobradamente cómo trabajar con alumnos con necesidades específicas porque, a parte de ser profesora, es mamá de dos niños maravillosos -pronto tres-, y eso hace que tenga un dulzor y una paciencia que maravilla a los alumnos. (Para los legos en la materia, estas PT ocupan una plaza en el departamento de orientación, bien por adjudicación de plazas, bien por comisión de servicios).

Ahora me diréis: ¿Y tú por qué hablas de los pedagogos, si no conoces a ninguno? Craso error. Conozco a demasiados. Fueron los que me querían adoctrinar durante el CAP (ya hablé en otro post de las dos honrosas excepciones) diciéndome que aun 'niño' de quince años que se porte mal le tengo que poner un 'gomet' rojo en la frente. A los psicopedagogos los meto en el mismo saco, porque son iguales o peores.

Entre los que he mencionado y los que he visto de lejos tengo suficiente. Su lema podría ser "consejos vendo que para mí no tengo", quieren enseñarte cómo gestionar una clase de 25 alumnos sin haberse enfrentado nunca a esa situación, o peor aún, quieren tomarte tu clase y te interrumpen constantemente... Y así nos luce el pelo. Y me da igual que me lluevan las críticas, es lo que pienso y lo que he visto, y si alguien me quiere hacer cambiar de opinión, que sepa que el movimiento se demuestra andando.

¿Y los alumnos? Los alumnos son los principales perjudicados por diversos motivos: 1, porque el PT no lleva a cabo su labor, 2, porque el profesor está saturado y tiene que realzar el trabajo de dos personas -insisto en que ése no ha sido nunca mi caso, pero lo he visto en compañeros, y 3, porque no tiene la atención individualizada que se merece. Pongo por caso una dislexia -sí, eso que ahora está tan de moda...-. Todo el mundo diagnostica de dislexia, pero nadie se pone a trabajar para ver si es sólo una falta de hábito de uso de la ortografía o si realmente se trata de ese trastorno. Además, primer error fatal: nadie comunica al alumno y a sus familias que la dislexia se puede mitigar. Y sí, se puede mitigar, aunque ciertos gabinetes privados nunca hablen de ello. Además, alguien con dislexia puede ser muy trabajador -como es el caso de mis alumnos, que son maravillosos y muy cumplidores- y, con su constancia y su capacidad de comprensión llegar a lograr un título universitario. No se trata de cortar las alas de los alumnos, sino de mostrarles cómo expandirlas para volar más alto.

Veamos la siguiente situación, que se produjo ¡EL PRIMER DÍA DE CLASE!:

ALUMNO: Profe, yo tengo dislexia.

YO: Muy bien, ¿y?

ALUMNO: Que lo sepas, porque no puedo estudiar tanto y no voy a aprobar.

YO: ¿Perdón? Mira ALUMNO X, la dislexia se mitiga, es decir, puedes trabajar para que no se note tanto,  pero la clave es esa, trabajar. Además, tienes que pensar que tener dislexia no significa no comprender algo. Es completamente distinto. La dislexia sólo tiene que ver con la lectura y con la escritura, pero oralmente, seguro que lo comprendes todo. ¿O no? Ah, y se me olvidaba. Tener dislexia no te exime de tener que hacer lo mismo que hacen los demás, y seré yo, porque soy la profesora ¿verdad?, quien, según crea, te adaptaré los materiales o no. ¿De acuerdo?

ALUMNO: Pero a mí...

YO: Pero a ti, lo que te pasa, es que buscas excusas antes de empezar a estudiar. Yo tendré en cuenta tu dislexia, pero tú tienes que trabajar, estudiar y, sobre todo, esforzarte. Te aseguro que el hecho de que tengas dislexia, si de verdad "te lo curras", no hará que tus notas se resientan lo más mínimo.



Creo que sobran las palabras. A esa personita le habían puesto una barrera mental, que ella había aprovechado para justificar su falta de estudio y otros posibles problemas. ¡Y cómo ha ido mejorando, oigan! Y que conste que soy una persona altamente sensible a los trastornos del lenguaje, en primer lugar porque los he visto en mi familia, en segundo lugar porque los he estudiado y, por último, porque veo el esfuerzo casi sobrehumano que hacen algunos alumnos por mejorar día a día y superarse a sí mismos, aprobar las asignaturas y, sobre todo, veo en ellos la cara de satisfacción cuando presentan un trabajo precioso, aprueban un examen o logran entender algo que, en la escritura, les era incomprensible.

MENOS TONTERÍA Y MÁS TRABAJO. MÁS PROFESORES/MAESTROS Y MENOS CANTAMAÑANAS -tengan la titulación que tengan-.

Otro día os hablo de las ACIs... que también traen tela.

----

Aquí os dejo el blog de un PT que sí que lleva a cabo su trabajo. A las pruebas me remito:

http://pedagogoterapeuta.blogspot.com/

Ha creado un material excelente, muy bien seleccionado y muy bien ordenado. ¡Ojalá cundiera su ejemplo!

21 comentarios:

  1. Neus, la de català12 de febrero de 2012, 0:41

    Quan he llegit el títol, he pensat que anaves a defensar la gran quantitat de NESEs que tenim.
    Estic completament d'acord amb tu, en tot. Alguns NESEs pel simple fet de ser-ho ja es pensen que no han de posar-hi de la seva part, la majoria ho pensen perquè els han dit que ho podien pensar (llegeixi's PT, pares, psicòlegs, maestrillos i professorets). Jo tenia un nen l'any passat que el primer dia em va mirar i em va dir: "Jo tinc dèficit d'atenció". Li hagués hagut de dir: "molt bé, i jo una hipoteca, fem un canvi?". Ell ho deia perquè sabéssim que el que feia era perquè tenia dèficit d'atenció, no perquè simplement passés d'atendre a classe!
    A mi una vegada un profe de castellà (el meu recordat Alejandro Duque) em va dir: "Neus, es que tu te distraes con una mosca. Qué digo con una mosca, con el ala de una mosca!". I ves si en tenia de raó, però mai ningú em va dir que tingués dèficit de res, més aviat que estava a la lluna de València.
    Tot aquest rotllo és per dir que sí, que ara regalem diagnostics de TDH, dislèxies i altres trastorns com els reis regalen caramels a les cavalcades. Home, va!!!!
    I completament d'acord amb el fet que una persona amb dislèxia ho pot assolir tot a la vida, però necessita més esforç, potser sí, però com molts d'altres i no per això s'ha de deixar d'intentar.
    Pel que fa a les PT, són realment un món a part. Jo, en 4 anys que fa que faig feina, n'he tingut una meravellosament excel·lent (Silvia, t'adoro!) i una AL que fa les funcions de PT que també és excel·lent (Marga, també t'adoro!). L'any passat tenia un reforç, però era una profe de català i clar, tot és diferent. N'hi ha que són molt vàlides i molt bones (faig servir el femení perquè jo gairebé sempre he tingut dones) en la seva feina i que realment et fan suport. I n'hi ha moltes d'altres (massa segurament) que pensen que fer suport és venir a passar l'estona a la teva aula.
    He de dir que tinc molta mania a la majoria de PT, però crec que la seva figura és necessària, encara que sigui pels 4 que se salven.
    I tornant als dislèxics, jo en tinc 3 en una classe: i quan ells veuen que són capaços de treure 7 o 8 en feines fetes a casa són la mar de feliços, perquè veuen que el seu esforç val la pena. I sí, per escrit no aclareixen gaire cosa, però de manera oral poden demostrar que són els més intel·ligents de la classe. O no. Que no són ni més ni menys.

    I quin rotllo que he fotut.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Neus, la de català12 de febrero de 2012, 0:42

      I acabo de veure que m'he deixat accents... no m'ho tingueu en compte, que és tard!!!

      Eliminar
    2. Neus, no sé si em preocupa massa, que tinguem la mateixa opinió!! xD Però és cert. Tot el que hem dit és cert. Ni més ni menys. Tu ho has acabat d'arrodonir i li has donat una altra mirada, per si algú dubtava de la meva paraula. Jo adoro les meves Carmes -Caldentey i Morales- i na Joana perquè fan una feinada, però quan veus segons qui... Mare santa!

      Eliminar
    3. crec que el començament del teu text és bastant decebedor, qualificar que: "confundimos la falta de esfuerzo por aprender ortografía con una dislexia, una separación conyugal con un trastorno emocional, y que un niño no tenga una "average intelligence" (lo pongo en inglés, que es menos ofensivo) con un trastorno de aprendizaje", em sembla una frivolitat, encara que suposo que la teva intenció era exagerar per marca el camí de l'article. però el que més em preocupa és la frase: "Yo soy profesora de educación secundaria, por la especialidad de Lengua Castellana y Literatura. Soy docente especializada en mi materia, no en los diferentes tipos de inteligencia, maneras, trastornos, etc" el que m'indica que encara que pots ser una gran entesa en la teva carrera, encara has d'aprendre per ser una bona professora, cosa bastant típica en els professors de secundària que podeu ser bons matemàtics, biòlegs, però us falta moltes vegades la didàctica, necessites entendre que cap nen serà igual a un altre, ni cap curs si hi ha dues línies, l'adaptació dels teus coneixements als diferents nivells del teu grup classe és la feina dels decents i això no ha de significar un malestar, és el nostre deure, no ens especialitzem en diferents intel · ligències, ADAPTEM els coneixements als nens. sense deixar de banda això si, que cal exigir als nens el 100% de les seves possibilitats sense deixar que una etiqueta serveixi d'escut per no esforçar-se

      Eliminar
    4. En primer lloc, et vull agrair el teu comentari. En aquest bloc totes les opinions són benvingudes. Si llegeixes bé i saps interpretar les meves paraules (i em consta que en deus saber, tot i que t'hagis acabat indignant), veuràs que en cap moment estic defugint de la meva tasca docent. Per si vols una curiositat, crec que tenc MOOOOOLTES més habilitats didàctiques que coneixements sobre la meva carrera. Això t'ho pot corroborar qualsevol que em conegui.

      També he dit que no tots aquells que realitzen la tasca de PT mostren una actitud deixada, però com per tot, igual que en l'àmbit del professorat de secundària, hi ha de tot. Malauradament, els dolents són els que donen mal prestigi a tot el col·lectiu. I sí, jo també tinc companys carabassots, que saben molt de la seva especialitat però que són incapaços de fer una adaptació. Aquí tens tota la raó.

      I sí, aquest bloc el tenc per divertir-me, per exagerar i per fer de "drama queen", no de bades és el meu bloc! xD I si has llegit cap altre post veuràs que, més que frívola, intent ser cínica, però com que sóc mediocre literàriament parlant, no ho aconseguesc i em qued en frívola. Ja m'està bé. Per cert, has vist les Úrsula Mascaró del post anterior?

      -----

      M'encanta elaborar material pels NESE i ACI, i als alumnes els sol agradar, que és el més important. Tot i que no et conec, si mai has de mester res, fes-m'ho saber, posa't en contacte amb jo i et faré arribar tot allò que necessitis per adaptar l'assignatura de Castellà.

      Eliminar
    5. #Anonimo:
      Decirte que mi hermanita pequeña (con tan solo 25añitos) es PT, y cada vez que hablo con ella sobre su trabajo y sus nenes, me comenta en gran numero de cosas los mismos puntos que Isabel.
      Ella es por vocacion, se saco esos estudios porque les encantan los niños y no tan niños con dificultades, y creeme cuando te digo que muchas veces me comenta que tienen muchas tonterías porque los han sobreprotegido o directamente no les llevan por el buen camino.
      Aparte, yo he tenido como profesora a Isabel, y es muy capaz de ser mucho mas que cualquier PT aun sin tener la titulación requerida, porque a pesar de ser joven, es una excelente docente.
      Un saludo.

      Eliminar
    6. VoodWossyy, no te voy a pagar porque hables bien de mí! xD Y sí, yo también lo he dicho en el post: hay muchos PT muy buenos y muy válidos, pero hay muchos otros que molestan más que ayudan (como en todos los ámbitos), lo que pasa es que una persona, cuando lee, sólo se centra en lo que le interesa. Y es totalmente legítimo, oiga. ¡Mil gracias por comentarme!

      Eliminar
  2. La veritat és que vaig trobar el teu blog per pura casualitat i fins ara, i pel que he llegit, em divertia amb les teves històries i anècdotes! Fas una espècia de còctel entre el sentit de l'humor, el sarcasme i la realitat! Intentes provocar als teus lectors (que de ben segur no són pocs!!) i el que aconsegueixes (o almenys amb mi fins ara) són rialles molt sanes, un moment divertit i una necessitat, gairebé instantànea, d'enviar un missatge als amics i fer que ells també "et llegeixin"! I avui ha estat igual excepte per dues coses: per les rialles i pel moment divertit. Això sí, he enviat un missatge als meus amics (per cert, cap d'ells ni jo tampoc, ens dedicam a la docència).
    Pens que aquest és un tema molt desencertat, sobretot tenint en compte el moment en el qual ens trobam...
    I no t'equivoquis, no m'he indignat ni m'has provocat cap tipus de sentiment relacionat amb la rabia! Simplement m'he vist obligada a fer-te aquesta reflexió! No crec que sigui necessari haver de fer broma amb un tema així! Per damunt de tot parlam d'educació, no? Doncs crec que ja que els polítics en fan "befa", la resta de ciutadans ens ho hauríem de prendre en sèrio! Ho sento, però és la meva opinió. Deu ser que, simplement, veiem les coses des de punts de vista molt allunyats!

    I per cert, i consultats els meus dubtes...
    NESE: Necessitats Específiques de Suport Educatiu (segons el Web educatiu de les Illes Balears)

    L'ordre dels factors altera el producte?

    No et prenguis aquest darrer apunt com una crítica, només volia provocar-te!

    Una besada enorme!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Mil gràcies per seguir amb els comentaris!! Gent com tu és la que fa els blocs!! Anem per passes.

      1. NESE, es digui com es digui, lingüísticament té el mateix sentit, ja que si en varies les parts, el resultat és el mateix: educació, específic, necessitats, suport. Tot junt. En una cosa molt important tens raó: legalment hauríem de respectar el seu nom i jo m'he equivocat! La veritat és que t'ho agraesc, perquè revisaré si he fet qualque "pífia" a la programació d'aula. Les crítiques sempre són constructives! I sí, has topat amb la persona a qui més agrada discutir! xD

      2. Em sap greu que aquesta vegada no t'hagis divertit i no hagis pogut riure. Efectivament, com tu bé dius, la intenció del bloc és riure un poc de les coses que passen cada dia. No obstant això, de vegades m'agafen volades i m'indign. Aquest ha estat el cas. És la meva opinió, que esper que canviï ben aviant trobant-me cada vegada més amb professionals a qui apassioni la seva feina i dedicar-se als adolescents. Un altre dia parlaré dels adolescents, i et promet que dibuixaràs un somriure a la cara!!

      3. En allò que tens més raó és quan dius que no corren bons temps per l'educació i per l'atenció a la diversitat. Cert, i tal volta ho hauria d'haver enfocat des d'una altra perspectiva, però crec precisament que totes les opinions són vàlides -la meva també- i que, com bé has dit cap al final, s'han de respectar totes, tot i que hi hagi punts de vista irreconciliables. Estarem tots dos d'acord en què l'educació ja està molt malmesa, i que les retallades i altres animalades que ens volen fer precisament no ens ajuden. Aquest post no anava cap a aquesta vessant, sinó que pretenia donar una visió més -que agradarà o no- dels suports dins l'aula i de l'atenció als NESE.

      4. Pel que fa als meus NESE, "nesesitos", que els dic jo, són meravellosos, i t'assegur que fan una feinada, ja que, sobre tot, allò que intent inculcar els meus alumnes, lluny de què s'aprenguin què és un complement directe -que no els vendria malament-, és que l'esforç, la regularitat, la disciplina, l'ordre i, sobre tot, les ganes de fer una cosa -poques o moltes, és igual- és allò més important i l'únic que de veritat s'emportaran amb ells quan acabin l'ESO. Si un NESE aprèn això, la tasca educativa haurà arribat a bon port.

      Un cop més, gràcies per llegir-me i recomanar-me!

      Eliminar
  3. Bon vespre, la veritat es que m'agrada molt el teu blog i tot el que escrius.
    Volia donar-te la raó en part, que a vegades els orientadors etiqueten massa aviat.
    Abans de tot vull dir que soc orientadora i que per circunstàncies de la vida m'ha tocat viure com a mare una experiència bastant dolenta. La mestra del meu fill (funcionària i amb anys d'experiència), des de el meu punt de vista, no té les qualitats necessàries per ser una bona mestra d'infantil: empatia, amor, paciència....no podia amb el meu fill. Després va venir l'orientadora de l'escola i encara pitjor: que si trantorns, que si no se que....
    Una pesadilla, perquè jo millor que ningú conec el meu fill i mai havia sospitat de cap dificultat. És un nin molt intel.ligent, sensible, molt tímid i li costa (en un principi) relacionar-se amb els iguals.
    Finalment, vaig haver de dur el meu fill a una altra escola, amb una mestra que l'estima, que tot d'una s'ha donat compte de com es i sembla que tot ha passat.
    Bé en definitiva, que les particularitats, dificultats dels nins s'han de treballar de manera primerenca (i estic d'acord) però no s'ha de voler veure el que no hi ha.
    A vegades a les escoles es presiona per tenir nins amb "etiquetes" que després es queden en això i mestres que també veuen TDAH, trastorns....etc on no hi ha.
    I que consti que crec que no es el teu cas.
    De tot el que he viscut a nivell personal, et jur que vaig molt alerta en fer la meva feina el millor possible, parlar amb els pares, amb els mestres i establir plans de feina per motivar al màxim el alumnes.
    No sé, una molt bona amiga un dia em va recomenar parlar de tot això i aquest espai m'ha semblat adeqüat per fer-ho.
    Una abraçada i segueix amb aquest bolg.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Mil gràcies pel teu comentari! Crec que, des de diferents vessants, les dues hem arribat a la mateixa opinió: s'ha d'anar alerta a etiquetar i s'ha d'observar la realitat en sí i no allò que nosaltres percebem emocionalment! Sempre que necessitis parlar-ho, seràs sempre benvinguda en aquest espai! Una besada pel teu fillet!

      Eliminar
    2. Gràcies per donar-me l'oportunitat de parlar d'aquest tema dolorós per a la nostra família, una besada per a tu de part meva i del meu fill també.

      Eliminar
  4. No puc estar més d'acord amb tot el que dius dels "pedagogs" !! Per cert moltes gràcies pel teu comentari sobre el meu bloc !! M'havia passat desapercebuda aquesta entrada teva !! Gràcies !!! Però només faig el que crec que un PT ha de fer, ajudar al tutor en la feina d'atendre el més individualitzadament possible les necessitats d'alumnes i fer materials adaptats. Jo he après molt dels mestres al llarg dels anys, més que a la carrera !! Dels "pedagogs" no he aprés res...

    ResponderEliminar
  5. ;) En favor teu he de dir, Capitán Haddock, que a la meva -curta- trajectòria professional només he tengut un PT dolent. Les altres tres han estat una meravella!

    ResponderEliminar
  6. Hola Isabel,

    he llegit la teva reflexió i t'he de dir que m'he identificat amb molts dels punts de vista que defensam en el nostre equip de treball. Som de la "subespècie": psicòlegs de la infància i fem feina en l'àmbit privat. Si llegeixes un article nostre veuràs fins a quin punt compartim el teu punt de vista amb el tema de les dificultats d'aprenentatge: http://www.escalidoscopi.net/Les%20presumptes%20dislexies.pdf

    Enhorabona pel teu blog i salutacions.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola David!! Precisament vau ser la meva inspiració per escriure aquest 'post', que sembla que hi ha gent que no entén, que no comparteix, o del qual no en saben extreure l'element irònic. El vostre article m'ha servit per a mostrar-lo a molts de pares obsedits a "catalogar/diagnosticar" el seu fill/filla i per a compartir-lo amb altres companys! Gràcies per la vostra tasca! Gràcies per a compartir aquest article amb nosaltres!

      Eliminar
  7. Si l'article t'ha sigut útil, estem encantats d'haver-lo compartit.

    Gràcies a tu.

    ResponderEliminar
  8. Este comentario ha sido eliminado por el autor.

    ResponderEliminar
  9. Se puede opinar sin faltar al respeto.Estas, entre otras lindezas, aparecen en tu texto:

    "Si no les gusta, lo que tienen que hacer es su trabajo, que en algunos casos no vendría mal."

    "A los psicopedagogos los meto en el mismo saco, porque son iguales o peores."

    "no ganaríamos para psicólogos -otro día hablaré de esta subespecie, que va de la mano de los pedagogos"

    "MENOS TONTERÍA Y MÁS TRABAJO. MÁS PROFESORES/MAESTROS Y MENOS CANTAMAÑANAS -tengan la titulación que tengan-."

    Esos comentarios que haces no reflejan para nada el espíritu del título.

    ResponderEliminar
  10. 1. Huelo mucho resquemor. Si opina que eso es una falta de respeto... madrecita mía...
    2. ¿Usted no sabe leer entre líneas, verdad?
    3. ¿Se ha percatado de que éste es un blog sarcástico? Humor, sorna, sarcasmo, ironía... ¿Le suenan?

    Un saludo, amigo. Y relájese. Ah, y no se dé por aludido. ;)

    Besines.

    ResponderEliminar